​Comparteix aquesta informació!:

​Comparteix aquesta informació!:


Carta a la professora de mates

Inici > Diaris d'escriptura > Primers escrits > Carta a la profe de mates

A vuitè d'EGB vam tenir una professora de matemàtiques molt especial, la Montserrat Baró.

Era una autèntica showwoman, i si a la classe es deia alguna barbaritat matemàtica reaccionava de maneres que ens divertien i ens sobressaltaven a la vegada.

Tant que per als Jocs Florals li vaig dedicar una carta.

Crec que no vaig aconseguir plasmar del tot el que m'agradaven les seves classes i si l'hagués de revisar canviaria algunes coses, però suposo que em puc rel·laxar, no?

Tenia 13 anys i estava aprenent!

A sota de les imatges trobaràs la transcripció del text.

La profe de mates - pàgina 1
La profe de mates - Pàgina 2

Carta a la professora de mates (1994)

Amb afecte i respecte a la professora de mates. 

Estimada professora:

No és que li vulgui dir, senyora professora de la Lógica Aplastante, que la gent no ha de desenvolupar la lògica. Ja sé que hi ha gent molt tossuda i que el cervell se li encalla amb facilitat. Però no en té la culpa, potser la matèria grisa no la té prou desenvolupada o... no sé. Potser ja ha intentant per tots els mètodes fer que la gent desenvolupés i no li queda més remei que fer-ho com ho fa; però, renoi!, no cal que ens doni aquests ensurts: tothom sap que durant l'estiu el cervell es rovella una mica i durant els nou primers mesos de curs encara se li ha de posar oli. I això li ho dic perquè, que un pobre noi li digui que la suma té propietat distributiva i vostè comenci a cridar "HO SABIA! HO SABIA" HO SABIA!", i es posi a saltar més amunt que una campiona olímpica  i es posi vermella, em sembla exagerat.

Jo li recomanaria que anés a practicar una mica de punteria a un campionat de tir a l'arc o al plat, o fins i tot practicar am dards, perquè quan li van dir que els inversos són equivalents, li va agafar alguna cosa, no? Em va recordar un pitcher: va decantar el cos enrere, va aixecar la cam adreta, la mà dreta enrere, els llavis apretats i... FIU!!, va llançar el guix com si fos una granada de mà. El guix em va passar per davant dels nassos i PAF!!, m'han dit que va impactar en l'objectiu. El que més em va espantar va ser quan va dir que la propera vegada llançaria un ou o l'esborrador. Per mi pot llançar el que vulgui, però sempre amb compte: hi ha coses que fan nyanyos i a vegades la punteria falla. 

I l'altre dia? (Aquí torna a entrar el que li deia al principi: que hi ha gent que no deu tenir la matèria grisa prou desenvolupada o que li dóna la gana de desenvolupar-la). Aquell dia sí que ens va espantar: com que normalment, quan corregim els deures, vostè es posa al fons de la classe, ningú no la veu, i fins que no ens vam girar no vam saber què li passava: quan li van dir que l'arrel quadrada de cinc elevat al quadrat era igual a l'arrel quadrada de cinc, es va sentir que una cosa queia al terra i de sobte vostè es va posar a cridar. Era un crit agut que entrava per l'orella, et foradava el timpà, et baixava per la tràquea, t'entrava als pulmons, als bronquis, a la sang i t'arribava al cervell en forma de sirena. El primer que alguns vam pensar va ser: "Ai mare, que li ha agafat un atac!". Mentrestant, el crit seguia; ens vam girar i allí estava vostè, cridant, vermella, i estirant-se els cabells. Un dia d'aquests se'ls arrencarà. Tothom va respirar tranquil, només era un crit de desesperació.

En conclusió, el que li vull dir és que a mi, si em passés el mateix que a vostè, també em preocuparia una mica i potser m'arribaria a desesperar, però no crec que arribés ni a l'extrem de fugir d'allí, ni a l'extrem de practicar la tortura a la gent que no "logiqués" (inclou fer pessigolles a la planta dels peus, tancar al quarto de les rates, etc... i donar ensurts que fan capgirar els budells de la gent).

Resumint en poques paraules, que comprenc que es desesperi i es quedi frustrada davant d'aquest espectacle, però que no comprenc el seu sistema per ensenyar a logicar

Atentament i tot esperant l'esborrador volant,

Amèlia Mora